Una història lligada als castells
Parlar de castells és parlar de la seua construcció, de les seues defenses, de la seua tipologia, del seu manteniment i de l’origen del Regne de València. La nostra missió és recuperar el record d’algo llunyà i estimulant.
Què representa un castell?
La imatge dels castells està majoritàriament associada a un concepte defensiu, a una qüestió d’atac i defensa. No obstant això, aquesta situació era extraordinària i ocasional. En el castell es desplegava una activitat quotidiana complexa. Els castells eren llocs de residència i espais on s’assentava la població del lloc aprofitant unes condicions geogràfiques i naturals avantatjoses.
La governança d’un castell se sotmetia, segons les seues dimensions, a una estricte repartició de funcions que garantia el seu funcionament. El sistema feudal tenia unes regles que marcava la vida dels senyors i dels seus súbdits. I tota aquesta activitat es centrava en el senyor del castell, símbol del centre de poder.
A més, els castells eren residències complexes amb una gran varietat d’estances, decorades i amb mobiliari. Existien salons, dormitoris, cuines, capelles, cavalleries, masmorres, aljubs, despenses, cellers…
L'origen d'un castell
La construcció d’un castell era una tasca molt costosa que únicament podien afrontar els senyors rics, els nobles i els reis. Per a iniciar l’edificació era necessari un permís real anomenat Permís per a almenar que concedia el monarca.
El castell havia d’estar dissenyat per a les èpoques de guerra i els períodes de pau. Això significava que havia d’abastir-se de menjar i altres provisions amb facilitat. L’aigua era un bé bàsic i era imprescindible posseir font o pou propis resguardats d’un possible assetjament.
Tècniques constructives
Les tècniques de construcció dels castells valencians tenien tres modalitats:
Silleria
Pedres de pedra de cantera ben treballades en blocs de diferents mides. Aquest sistema va ser poc habitual en el Regne de València.
Mampostería
Morters de cal, pedres i arena, usats per a la construcció de murs. La mescla amb pedres més voluminoses s’utilitzaven per a les parts baixes.
Tapial
Encofrats de diversa amplària farcits de materials barrejats amb cal que sotmesos a assecat i pressió adquireixen gran duresa. És el sistema més estès en terres valencianes.
Elements defensius
La construcció d’un castell tractava de combinar les tasques defensives amb les residencials. En el que fa referència a les primeres, el mestre constructor havia de buscar la millor forma de distribuir els murs i les torres, així com la seua disposició més efectiva. Generalment, les torres havien d’estar situades entre sí a una distància suficient per a permetre el seu auxili des de l’altra. La distància d’un tir d’arc era una mesura habitual.
També existien torres fora dels murs, les torres albarranes, que permetien una millor defensa de les muralles i que estaven connectats amb el recinte mitjançant ponts penjants u altre sistema.
Així mateix, la part més dèbil d’un castell eren les seues portes d’accés. No és d’estranyar que els seus ocupants idearen tot tipus de mètodes de defensa per a reforçar-les davant d’un atac. La primera era la de flanquejar-la amb torres que la protegien i feien més difícil l’aproximació a l’entrada. Les portes es tancaven mitjançant el sistema de gonzos i s’atrancaven amb sòlides fustes. No obstant això, l’ús del rastrill, dels ponts llevadissos i dels fossats ajudaven a millorar la defensa de les zones d’accés a la població o a la fortalesa.
La vida en el castell
Un castell era un edifici que estava dissenyat tant per a les èpoques de guerra, com sobretot per als períodes de pau. En la pràctica eren centres administratius fortificats des dels quals es controlava el territori pròxim.
Així mateix, l’element més important per a un castell eren necessàriament les defenses, sinó els elements que permetien la subsistència dels seus habitants. Era fonamental l’abastiment de menjar i l’emmagatzematge d’aigua. Tots dos estaven garantits gràcies a poder cultivar i criar animals dins del recinte emmurallat -que també incloïa a la població- i a l’existència d’aljubs que permetien emmagatzemar l’aigua de pluja.
- Els assediaments
La majoria dels castells en el segle XIII eren inexpugnables i les ciutats estaven completament emmurallades, per la qual cosa l’única forma de conquerir aquests enclavaments era mitjançant l’assetjament, que es podia prolongar durant mesos.
Tallar l’aprovisionament de subministraments, llançar a l’interior del castell restes d’animals morts per propagar malalties entre la població i enverinar o embrutar el subministrament d’aigua que arribava a través dels rius eren tècniques d’assetjament habituals.
Durant el setge es produïen diversos assalts amb la finalitat d’aminorar i destruir les defenses de la ciutat o del castell. Fins a la introducció de la pólvora en el segle XIV, l’única manera d’efectuar aquesta acció era mitjançant el llançament de projectils (pedres de diversa grandària) que a força d’impactar amb els murs acabaven per derrocar-los.
- Armament
En la Baixa Edat Mitjana les armes més habituals eren les espases, les llances, els arcs i els ganivets. Les més potents en la distància eren les ballestes.
Un adiestrat ballestero, ben apostat en la muralla o en la torre, podia causar estralls entre els seus enemics. Per a millorar la seua efectivitat, les puntes de les fletxes eren untades amb cera d’abella per a penetrar les armadures dels cavallers. Per la seua part, els arcs llargs servien per a les grans distàncies i eren més ràpids de disparar que les ballestes. Hi havia puntes de fletxa preparades per a cada ocasió (per a traspassar armadures, per a matar cavalls, etc).
La Crònica del rei Jaume I ens ha deixat molts passatges on es descriuen moltes de les batalles i els assetjaments que el monarca va dur a terme.
- Màquines i tècniques d'assalt
Algunes de les armes més utilitzades eren el trabuquet (que llançava projectils a gran alçada sobrepasant les muralles), els almajaneques (que disparava projectils a baixa alçada per trencar les muralles i les torres) i els mantelets (empalissades amb rodes que servien per apropar-se amb protecció a les muralles i assaltar-les).
Els dos instruments més utilitzats per a derrocar els murs i muralles van ser els trabucs/fundíbuls, molt més grans i potents, que van aparéixer en el segle XII, i les catapultes, de menor mida, ja utilitzades en temps remots.
Si les possibilitats de derrocar murs i torres eren escasses, es procedia a la construcció de torres d’assalt. Eren unes construccions de fusta mogudes per rodes que s’elevaven per damunt de l’altura de les muralles. El seu interior, de diverses alçades, estava ple de contingents d’assalt. Una vegada aproximada la torre a la muralla, una porta elevadora en la part superior permetia la sortida dels soldats. En aquest moment el combat cos a cos determinava la conquesta o la pèrdua de la posició. Òbviament no era fàcil portar una torre fins a les immediacions dels murs. Els defensors podien incendiar-les, atacar-les amb les seues fletxes o desnivellar el sòl per impedir el seu desplaçament.
Una tècnica molt efectiva que s’utilitzava amb freqüència per a trencar les barreres defensives era el minat. Els assaltants excavaven un túnel subterrani fins a situar-se sota de murs i torres. Una vegada allí obrin un espai ampli i l’apuntalaven amb troncs. Acte seguit incendiaven la fusta per a provocar el derrocament del sostre i la caiguda de l’element defensiu situat damunt.
El minat era, no obstant, molt arriscat i dificultós. En els castells construïts sobre roca o amb fossat aquesta mesura era pràcticament impossible. Les torres rodones estaven millor disposades per a resistir el minat que les quadrades, molt més febles per les cantonades.